divendres, 13 d’abril de 2018

XERRADA DE CERHISEC I LA HISTÒRIA RESISTENT



El dia 24 d'abril, darrer dimarts del meu mes preferit i després dels excessos comercials del dia abans, dedicarem la xerrada de CERHISEC a evocar la primera celebració del Primer de Maig a Barcelona. La gent del Poble-sec hi tenim una certa obligació, les reunions multitudinàries i els mítings pioners es van celebrar en un espai que es deia el Camp de les Carolines. Aquest espai estava situat, més o menys, entre el carrer Manso i el carrer d'Aldana, el seu propietari era reticent a cedir-lo per a la urbanització del Paral·lel que s'estava realitzant. Poc després d'aquell Primer de Maig va ser alcalde Collaso i Gil, que abans de ser una escola va ser un senyor decidit, intel·ligent i filantròpic. De fet l'escola es va construir gràcies al seu llegat.

Collaso i Gil va ser expeditiu i les expropiacions del Camp de les Carolines es van accelerar, uns anys després d'aquell Primer de Maig el terreny s'havia aplanat, els torrents s'havien soterrat (hi passava el de Creu de Molers i el de Laurel, un nom que va conservar durant un temps el carrer Concòrdia). El nom de Carolines no podem saber d'on venia, tinc diferents teories personals que us explicaré el dia de la xerrada però res documentant de forma seriosa, vaja. Tot i que tampoc vol dir res el fet de què les coses estiguin documentades, es pot mentir tant parlant com escrivint i prou que ho hem comprovat...

Barcelona havia crescut però el gruix de la immigració encara era poc significatiu, malgrat l'Exposició de 1888. En tot cas molta mà d'obra i gent obrera venia de València i del proper Aragó, i, és clar, de la Catalunya rural i profunda. Aquell Primer de Maig va ser esplèndid, però hi havia molta divisió, com sol passar, en el món dels treballadors. La miopia dels amos i les seves reticències a l'hora d'endegar millores van fer que tot s'anés radicalitzant aviat vers un anarquisme que tenia les seves derivacions violentes. 

Barcelona era aleshores una ciutat en construcció constant, en un procés accelerat de transformació. El Poble-sec, més o menys, existia i ja rebia aquest nom, un nom que tampoc tenim documentat, en general s'ha pensat que venia de la dessecació dels pous de les Hortes de Sant Bertran però això tampoc no és segur. El terme 'sec' pot fer referència a aïllat, erm, allunyat del centre i, de fet, per la geografia catalana hi ha molts altres Poble-secs sense cap altre denominador comú que el fet d'haver-se desenvolupat allunyats del nucli urbà de l'època i haver crescut una mica desordenadament.

Us espero a la Biblioteca el dia 24 d'abril, doncs. Com sempre, a les set del vespre.


dilluns, 2 d’abril de 2018

XERRADES DE CERHISEC: DOS DOCUMENTALS HISTÒRICS DE SANT PERE CLAVER

Escola_164




A causa de coincidir el dia de la xerrada de CERHISEC amb Setmana Santa, en estar tancada la Biblioteca, vam traslladar la nostra activitat mensual a demà, dia 3 d'abril. El darrer dimarts, dia 24, el dedicarem al primer Primer de Maig celebrat a Barcelona, l'any 1890.

US ESPEREM A LA BIBLIOTECA FRANCESC BOIX, A LES SET DEL VESPRE!!!



A la xerrada tindrem ocasió de visionar dos documentals fets en els temps inicials de la parròquia de Sant Pere Claver i de l’escola i del dispensari que nasqueren a partir de la primera capella, sota el rectorat de Mn Lluís Artigas, jesuïta, el 1948.

Dos documentals dels anys 50 i 60 del segle passat, que ens permeten veure, amb la mentalitat imperant en el moment, però també amb el ulls de les càmeres cinematogràfiques que ens transporten a un Poble-sec ben diferent del l’actual.

Els comentaris previs, els faran tres membres de CERHISEC: Àngels Gómez, Josep Guzmán i Xavier Rodríguez.


Més informació:

http://zonasec.cat/ara-fa-anys-1967-la-nova-denominacio-del-col%C2%B7legi-sant-pere-claver/

http://poblesec.barcelona.ppe.entitats.diba.cat/diba_agenda/xerrades-cerhisec-dos-documentals-historics-st-pere-claver/

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/2015/04/barraques-barraquistes-i-memoria.html

http://www.spclaver.fje.edu/

dijous, 15 de març de 2018

CELEBRACIONS I ACTIVITATS


Resultat d'imatges de Santa Madrona

Santa Madrona, el difícil soluciona.
Per Santa Madrona, el cep esborrona.
Orenetes per Santa Madrona, l'hivern és fora.

Avui, 15 de març, és Santa Madrona, santa -real o fictícia, això té poca importància- molt relacionada amb el nostre barri i copatrona de la ciutat. Madrona va ser un nom molt popular durant anys, avui no és freqüent, tot i que això dels noms va una mica com la borsa, a modes, tendències i tongades.

Fa anys que hi ha persones del barri interessades en endegar una petita Festa Major poblesequina, tot i que la cosa no ha arribat a consolidar-se el que si ho ha fet és una Jornada Castellera molt important. Aquest diumenge, a la Plaça de Santa Madrona, podreu gaudir d'unes quantes colles castelleres rellevants a més a més, és clar, de l'autòctona. 




Resultat d'imatges de festa castellera santa madrona

Resultat d'imatges de ermita de santa madrona

La parròquia de Santa Madrona organitza també el popular Aplec a l'ermita, des de fa uns quants anys, una ocasió única per visitar l'indret, que s'obre tan sols aquell dia. Per motius meteorològics, ja que és una festa a l'aire lliure, l'Aplec es fa el quart diumenge després de Pasqua.

Com que el darrer dimarts del mes, dia en el qual fem les xerrades de CERHISEC a la Biblioteca, cau ja en Setmana Santa, la trobada s'ha avançat i, en aquesta ocasió, constarà en el passi i comentaris a l'entorn d'uns interessants documentals sobre la parròquia de Sant Pere Claver. Us esperem, com sempre, a la nostra Biblioteca, a les set del vespre. El dia 19, el dilluns abans, hi haurà així mateix un debat obert a la mateixa Biblioteca sobre les seves possibilitats d'ampliació o la futura construcció, encara és aquesta una aspiració etèria, d'una biblioteca més gran en algun indret del nostre barri.

Recordeu que a la web de la Coordinadora d'Entitats podeu trobar moltes informacions sobre el barri i les seves activitats.
Ermita de Santa Madrona (Riba-roja d'Ebre).jpg
Resultat d'imatges de ermita santa madrona

Corbera d'Ebre

Arnes


Per cert, al barri no tenim l'exclusiva madroniana, a molts indrets de Catalunya hi té esglésies i ermites, sobre tot a la Catalunya Nova. Poblacions com Gandesa, Arnes, Corbera d'Ebre o Riba-Roja -i moltes altres- homenatgen la nostra santa amb Aplecs i celebracions diverses. Haurem d'organitzar una ruta madroniana, ep.

dilluns, 5 de març de 2018

EL CUPLET I NOSALTRES


Penjo algunes fotografies, no gaire reeixides, de la darrera xerrada de CERHISEC, dedicada al cuplet català i realitzada per Jordi Quintana, expert en el tema i en moltes coses més i veí del proper barri de Sant Antoni.


El fred d'aquests dies passats va fer que l'assistència no fos tan nombrosa com esperàvem, una llàstima, ja que el tema és un pou sense fons. La sarsuela i el cuplet van cantar-se també en català, en ocasions amb lletres i músiques de gent de gruix i de categoria. Hi ha tot un aspecte de la nostra literatura i la nostra música que s'ha bandejat a causa d'un elitisme  estrany que rumbegem de tant en tant. Una llàstima, conèixer allò que la gent humil cantava, llegia, aplaudia i ballava ajuda a entendre molt la mentalitat del passat.


Els límits del cuplet no són del tot clars, algunes d'aquelles cançons formaven part de revistes musicals d'aquell temps que després han tingut vida pròpia, com passa amb músiques i cançons del cinema actual. Un gran nombre han desaparegut i sembla que és més difícil, per moltes raons, trobar les partitures que no pas les lletres. 

Quintana va reivindicar la dona compositora, fa anys semblava que no hi havia dones pintores ni compositores i resulta que n'estem trobant un munt. La més coneguda és Càndida Pérez, d'Olot, que també cantava i de la qual el marit va documentar l'autoria de molts temes. Dones de classe benestant, com l'esposa de Rusiñol, Lluïsa Denís, van escriure lletres per a cançons populars.


De cupletistes n'hi va haver moltes i un bon nombre van cantar també en català, fins i tot Raquel Méller, que després va fer les Amèriques i les Frances. Els noms més recordats són, avui, Mercè Serós, Pilar Alonso... El tango va desbancar el cuplet, les modes canvien. Però tot acaba per conviure, en el record i en les recuperacions, hi ha gent jove que s'ha interessat per aquell món i aquelles cançons i els dona una nova lectura.
Resultat d'imatges de recuerdos de el dorado linda vera
El fil no es va trencar mai del tot. A causa de l'èxit de El último cuplé vam tornar a escoltar temes en català, com ara els dos discos de la gran Linda Vera, Recuerdos del Dorado, qui ens va oferir unes molt bones versions de cançons que les nostres mares cantaven i recordaven. Van ser uns discos molt populars, que la cantant va gravar quan ja estava retirada del món de l'espectacle. Pau Dolcet, cosí seu, ens va explicar alguns d'aquests detalls a la xerrada.

Després gent com Núria Feliu o Guillermina Motta van recuperar de nou el cuplet, la revista catalana, ja en discos de llarga durada i amb molta grapa. El cuplet català, en general, tocava temes propers, de la tradició barcelonina, quotidians: els Tres Tombs, els Focs Artificials, les Caramelles, la Fornera de la Ronda, La Barcelonista, els Tramvies d'en Foronda... Evidencien que molts problemes fa anys que duren, com aquell de Tot pel pis, en el qual una noia desesperada va mirant els cartells de les ofertes immobiliàries ja que, altrament, no es podrà casar. En aquells anys casar-se, encara més per una noia, era l'única manera d'accedir a unes relacions sexuals amb tots els ets i uts. Vegeu:

Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar
si senyal veig als balcons d'algun pis que hi ha per llogar.
Perquè jo m'haig de casar!
I el temps passa i el temps vola i en Narcís està avorrit
perquè el noi també té ganes d'arribar a ser el meu marit!

Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet,
perquè em concedeixin trobar algun piset.
I si no m'escolten, amb el meu Narcís,
no podré casar-m'hi... pel pis!

Són d'un preu exorbitant tots els pisos que trobem
i barato i no molt gran és com el necessitem.
Mentre els dos hi capiguem!
No hi fa res que estiguem justos ni que el pis sigui un pinyó
la qüestió és poder casar-me quan més aviat millor!

Preguntant i buscant pis passo el dia inútilment
i si seguim així, bona nit al casament,
i això és el meu sofriment!
Vaig perdent ja l'esperança de que arribi a prendre estat
però si pel pis jo no em caso faré un disbarat!



Mary Santpere va cantar cuplets i moltes altres coses, al costat de gent com Escamillo, Alady. Algunes cançons picaresques inserides en revistes frívoles, com les que cantava Bella Dorita, es poden relacionar amb el gènere. Molts cuplets són més coneguts per les seves intèrprets i és fàcil oblidar els seus autors i autores, passa el mateix amb la cançó actual. Potser és inevitable. 

A les xerrades de CERHISEC hem evocat Rossend Llurba, del nostre barri, gràcies a Pere Sagristà, i Joan Viladomat, gràcies al seu biògraf, el periodista Jaume Collell. També hem comptat amb persones com Josep Cunill, que va escriure un llibre molt complet sobre el Teatre Español. Cal evocar així mateix Miquel Badenas, que en un moment d'una certa grisor editorial va publicar els seus coneguts llibres sobre el Paral·lel. 

Aquests temes tan amplis no s'acaben mai, són com una mena de cistell de cireres i en evocar un personatge te'n surten cent més, tots ells -i elles- d'allò més fascinants i interessants.





Penso ara que alguna cosa sempre es queda al tinter, com ara aquells magnífics programes de la Rosa Maria Sardà, amb guió de Terenci Moix, en els quals emulava una cupletista molt divertida. Terenci Moix, Maria Aurèlia Capmany i d'altres autors d'aquells anys van escriure textos divertits, picants, per a teatre de cabaret de l'època i moltes actrius com la mateixa Sardà o Carme Sansa van cantar-los. La Trinca té discos amb aquest tipus de cançó. I cal evocar així mateix gent com Ester Formosa. Avui hi ha molts joves que no defugen aquest vessant musical, malauradament el que falta és difusió i programes de música televisius que recullin la gran diversitat existent. 

El fet és que a l'entorn del teatre popular i de la música oblidada o mig oblidada tenim teca per a estudis, xerrades i converses informals a dojo. Sí, quan sigui gran vull ser cupletista i cantautora a la vegada...

diumenge, 25 de febrer de 2018

DIMARTS, TOCA: XERRADA DE CERHISEC SOBRE EL CUPLET CATALÀ


Apunteu-vos la data, el proper dimarts, el darrer del mes de febrer, a les set del vespre, teniu una cita a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec!!!!

Au, a cantar cuplets!!!




dijous, 22 de febrer de 2018

EL PIANISTA VIDIELLA: DEL POBLE-SEC AL PALAU DE LA MÚSICA


He escrit en diferents ocasions sobre la importància que va tenir el taller del pintor Simó Gómez Polo com a lloc de reunió del bo i millor de la Barcelona del seu temps. Un personatge clau en la vida del pintor i amb un rerefons més culte i intel·lectual va ser el seu germà Enric, una mica més gran. Enric no es va casar, potser a causa de la seva devoció per la família i pel pintor, al qual va intentar protegir i donar suport.
Però Enric no va protegir tan sols el seu germà pintor, va donar suport a diferents personatges que aleshores eren molt joves, com el pianista Vidiella. Si feu una visita al Palau de la Música potser us expliquin a qui pertany el bust que es pot veure a l'escala, potser ja us hi heu fixat. Allò que ningú no us explicarà és la relació del Vidiella jove amb el Poble-sec. 

A la biografia del pintor Simó Gómez escrita per un altre geni, Feliu Elies, podem llegir: Una admiració fervorosa sentia (l'Enric) també de manera extraordinària per en Carles Vidiella, el cèlebre pianista. Per obra de l'Enric aquest artista atenyé la sublim execució pianista i els èxits que el feren cèlebre arreu. En Vidiella començà essent pianista al cafè de les Delícies (després Lyon d'Or)...

(...) Tota aquesta colla se reunia abans al Cafè Suiç; en entrar en Vidiella de pianista al cafè de les Delícies, tota la colla, que adorava el músic d'una manera idolàtrica, se trasllada al Cafè del davant.

Elies explica com fou Enric Gómez qui tingué la idea d'enviar Vidiella a estudiar a París, ell qui va aconseguir els mitjans que ho van fer possible, cobrant quotes als integrants de la colla, i fins i tot va treure diners de la seva butxaca per ajudar-lo. Enric Gómez va seguir la feina del pianista i els seus estudis, li escrivia, anava a París si calia animar-lo i el va tenir a casa seva, la casa familiar del carrer Tapioles, que encara existeix, amb algunes reformes, i que no compta amb cap recordatori de tot això. Vidiella era jove i sembla que s'espantava molt amb els trons i els llamps de les tempestes, cal pensar que el Poble-sec era un indret aïllat, tocant a la muntanya. 

Al Palau de la Música és pot recordar també un altre personatge del Poble-sec, el pintor Brull, sobre el qual escrivia fa poc i a qui vam dedicar una xerrada. Dos quadres d'ell, força grans, es poden contemplar a la sala Lluís Millet. Es veuen més bonics i lluminosos en aquestes reproduccions, el temps els ha enfosquit força. 


Enric Gómez Polo va viure fins l'any 1911, la vida no  va ser gaire amable amb ell i va contemplar amb tristor la transformació del Poble-sec en un barri d'habitatges, atapeït i sorollós, molt diferent del que ell podia recordar, del temps en què vivia el seu germà i davant del taller hi havia un immens xiprerar. Va tenir mala sort, el gravat havia anat de baixa amb la difusió de la reproducció fotogràfica a les revistes i això l'havia deixat gairebé sense feina durant anys,  però uns joves artistes, com sol passar sempre, volien recuperar aquell art i contactar amb ell per tal que els guiés. 

Vidiella va tenir una vida professional amb èxits i reconeixements. De més gran i durant trenta-tres anys va viure a la casa del carrer Pau Claris on es pot veure una placa que ho recorda i on va morir. Va tenir molta relació amb el Palau i l'Orfeó Català, d'aquí ve que se li dediqués un homenatge en forma de bust commemoratius, dos anys després de la seva mort.

dimecres, 31 de gener de 2018

EMPERADORS MAI DESTRONATS DEL TOT


Resultat d'imatges de el emperador del paralelo



La figura de Lerroux és avui força desconeguda més enllà del tòpic, o això em sembla. Fins i tot se li qüestiona el títol, això d'emperador del Paralelo, amb la intenció d'atorgar-lo a figures populars però més aviat de l'àmbit artístic o relacionats amb el teatre que es feia a la mítica avinguda. No he trobat la persona precisa que va inventar el qualificatiu però sí que sé que va sorgir a la premsa satírica del moment i que tenia un sentit condemnatori i elitista, en certa manera. Es referia al fet de què a Lerroux, en els seus anys de glòria populista, el votaven els obrers que procedien de la immigració, els de parla castellana, vaja. Menystenir aquests sectors ha estat una constant que no s'ha volgut reconèixer, que explica el radicalisme virulent de la FAI. Avui potser Lerroux seria l'emperador de Tabarnia, amb permís de Boadella. I és que hem millorat molt en el tema de la immigració, gràcies a una part de l'antic PSUC i a gent com Paco Candel, però ens queden molt serrells pendents.

Em aquest llibre, un dels més complets sobre el personatge i que no és una biografia, hi trobem una explicació de la seva personalitat i del context, aquella Espanya rància i amb aspiracions de la Restauració. Hi va haver intents de renovar o derrocar la monarquia però existia una gran desunió entre tendències polítiques i uns líders incapaços d'entomar el repte. Tot això, és clar, amanit amb corrupció, trampes electorals, censura de tot tipus...

Aquell país, parlo d'Espanya, en general, tenia poc a veure amb el del present, però d'alguns mals encara ens en queden els símptomes. Era un país pobre, endarrerit, amb una gran part d'analfabetisme. Catalunya era diferent? Hi havia moltes Catalunyes com hi havia moltes Espanyes i ara encara n'hi més de les que sembla. L'altre dia escoltava per la ràdio la referència a un dels sants del dia, el beat Domingo i Sol (1836-1909) fundador d'una de tantes ordes religioses com van proliferar durant el segle XIX. Catalunya en té un nombre impressionant, d'aquests personatges, molts més que la resta de la Pell de Brau. 

Alguns han estat molt populars, la Mare Ràfols, el Pare Coll o el mateix Antoni Maria Claret. L'església estava fent esforços per guanyar la cursa a la modernitat i el laïcisme, però resulta que aquestes persones, a les quals no nego mèrit ni, en molts casos, bona voluntat, procedien del país rural, conservador, catòlic, carlista, i aterraven en uns mitjans urbans on les coses eren ben bé d'una altra manera, com si fos gairebé un altre planeta.

Això explica narracions que es conserven dels dies de la Setmana Tràgica, en tenim una d'entranyable d'una jove franciscana de la nostra estimada escola del Sortidor, no sap d'on venen els trets, no coneixen les misèries del Raval ni les causes profundes de la situació de misèria generalitzada a molts barris populars, creuen que tot plegat és obra del dimoni. El mateix, en certa manera, li passarà a Verdaguer i explicaria els seus trasbalsos i els seus exorcismes. 

Al país tot funcionava per enchufes i això, en part, encara dura. Lerroux es va buscar bons padrins, va estudiar de gran i gràcies a amistats i trampes diverses va aconseguir títols acadèmics, no li va caldre ni maquillar el currículum com es fa ara. Es va treure a les Canàries el títol de Dret en un any i amb un munt de matrícules d'honor, tot un miracle de les relacions públiques i acadèmiques.

Lerroux va començar a medrar a Madrid, va entrar en un diari que es deia El País, i no faig broma. Aviat va ser-ne director per carambola, de fet és una mena d'home de palla de la direcció autèntica. Assoleix poder entre els republicans, la premsa era importantíssima i hi havia un munt de diaris de totes les tendències on es podia dir de tot, una mica com a les xarxes socials del present ja que això de les fake news no és pas cap novetat del nostre temps. Aconsegueix popularitat amb la seva campanya a favor dels anarquistes torturats i afusellats a Montjuïc, el 1896, en un procés motivat per la famosa bomba de la processó del Corpus, que va generar una repressió abusiva, cruel i repugnant. 

Lerroux és ja, ben aviat, un gran nacionalista espanyol. L'esca de tots els mals, per si us sona, és, per a ell, el catalanisme, fins i tot critica Alfons XIII en algun moment per massa catalanista (!) que ja és gros. El mateix pel que fa a Maura. 

 Una molt bona crítica al llibre que podeu veure aquí, molt interessant, escrita fa cinc anys per Guillermo López García constata el fons de la qüestió, i això abans dels fets actuals: 

Lerroux hizo lo mismo que han hecho generaciones y generaciones de políticos españoles: echarle la culpa de todo a los catalanes. Es esa la época en la que Lerroux se convierte en “Emperador del Paralelo”, el héroe de ciertas clases populares, y en la que se cimenta el odio eterno del catalanismo, para quien Lerroux fue un agente a sueldo del Gobierno que intentaba destruir Cataluña; un mercenario de la ultraderecha, venido desde Madrid.

Es va repetir sovint que Lerroux cobrava del govern, això potser no era cert al principi de la seva carrera política però segurament ho va ser cap al final del regnat d'Alfons XIII. El més interessant per a nosaltres és constatar l'èxit que va tenir a Barcelona i la seva habilitat per exaltar les masses. De vegades s'ha reduït el personatge a una caricatura. Els obrers catalans havien engruixit les seves forces amb la immigració, com ha passat sempre, i les pitjors feines eren pels que acabaven d'arribar.  Refusaven el catalanisme de la Lliga, relacionat amb la patronal i l'església però cal pensar en què un catalanisme més popular no havia tingut la suficient grapa com per atreure'ls, amb poques excepcions. 

Hi havia un ambient propici, en alguns sectors, a admetre el lerrouxisme i cal aprendre del passat en moltes coses, si Ciudadanos ha tingut suport és perquè hi havia algun tipus de situació que ho feia possible i que no s'ha sabut copsar a fons ni plantar-hi cara de forma intel·ligent. En lloc d'analitzar els fets i les motivacions avui també resulta més fàcil tirar de la caricatura i de la brometa, de l'acudit i de la desqualificació poc estudiada.

Lerroux, com altres líders diversos, té una gràcia innata, sap tocar la fibra de la gent. No ofereix solucions, ni programes coherents, ni té propostes vàlides, ni tan sols no té propostes. I recorre al patriotisme hispànic i, és clar, a l'anticatalanisme i l'anticlericalisme, de forma visceral i demagògica. Després de la Setmana Tràgica es va tornant més conservador, cosa que ja devia ser en el seu rerefons. 

I potser, si no arriba a ser per l'escàndol de l'estraperlo, no hauria acabat la seva carrera política tot i que va sobreviure sense gaire problemes, durant la guerra va guillar a Portugal i a mitjans dels quaranta ja el tornaven a tenir per les espanyes, tan tranquil, on va morir el 1949, als vuitanta-cinc anys i de vell, com va morir de vell Franco, el dictador que roman al rerefons de moltes coses del present. Lerrouxisme i franquisme són avui adjectius recurrents, populars, manipulats per uns i altres com això de ser nazi, i que poden voler dir de tot, segons qui els fa servir. Malauradament, a la llavor lerrouxista i a la seva demagògia encesa es poden atribuir moltes de les barbaritats comeses a la Catalunya republicana en els primers anys de la guerra civil, tot i que aquest és un tema que encara incomoda molta gent. 

Al Poble-sec la seu dels lerrouxistes va ser l'edifici de l'avui desaparegut Garatge Ramirez, com vaig explicar fa uns dies. El lerrouxisme poble-sequí devia ser més integrador, allà s'hi celebraven fins i tot actes lúdics en català i el local se cedia a gent de diverses tendències, tot i trobar-se al costat del Paral·lel, aquest lloc d'on va ser emperador, segons dites populars, tot i que el Paral·lel, en aquest cas, té un sentit molt diferent al que li donem quan parlem de teatres i cupletistes. Ara, al lloc de la seu del Partit Radical ens hi fan pisos de luxe, caríssims,  inaccessibles per a la gent del barri, tot un símbol de com va les coses per aquests verals.

Un tema a estudiar a fons, del qual s'han donat moltes explicacions però cap que m'acabi de convèncer del tot és per què, des de fa anys i panys i governs diversos, l'anticalanisme ven i ven tant i de forma tan evident i mesquina, fins i tot encara avui, quan la permeabilitat social ha augmentat força i ni tan sols el catalanisme conservador és ja la Lliga sinó coses molt diferents i diverses. Aquesta fixació amb la llengua catalana resulta sorprenent. Pel que fa a l'anticlericalisme, un altra dels dimonis lerrouxians, crec que encara revifa també, de tant en tant, i de forma sovint injusta i generalitzada, també ven i ven bé. Hem canviat, però no pas tant com era d'esperar o com m'agradaria. Ni aquí, ni allà.

O sigui, que titllar d'emperadors del Paral·lel músics i lletristes tan bons com es vulgui i per més populars que fossin en la seva època, em sembla un greuge comparatiu, en perjudici dels músics, ep.

Per cert, el nostre personatge també mereixeria el títol de rei dels Tres Pins, car era aquell un indret on acostumava a concentrar els seus seguidors. D'aquelles trobades, a principi del segle passat, en deia el líder meriendas fraternales.

-On se'n va aquest andalús?
-A veure com en Lerroux
havent dinat en el Ritz
fa el pa amb truita amb els obrers
vora la font dels Tres Pins...

(Fragment de cobla popular recollida per Núria Sanahuja i Àngels Gómez a l'article 'Les fontades de Montjuïc i allò que l'electricitat s'endugué', El Poble-sec, retalls d'història. Les ressenyes del CERHISEC, número 5, maig 2004).