divendres, 9 de juny de 2017

DEMÀ, LA MOSTRA!!!!!!!

ACTIVITATS:

http://guia.barcelona.cat/detall/27a-mostra-d-entitats-del-poble-sec_99400294415.html

dilluns, 5 de juny de 2017

ROSSEND LLURBA, DEL VILOSELL AL POBLE-SEC

Resultat d'imatges de ROSSEND LLURBA I TOST


A la Font del Xirineu
ai minyones, ai minyones,
a la Font del Xirineu
ai minyones, no hi aneu.

En diferents ocasions he escrit en aquest blog, i en algun altre, sobre la figura de Rossend Llurba i Tost. Fa deu anys, gràcies a la descoberta del personatge que ens va fer, a la gent de CERHISEC i del barri, Pere Sagristà i Ollé, vam col·locar una placa al lloc on va viure durant molts anys, al carrer Roser, abans d'en Rosal, nom que jo crec que devia ser l'original i que feia referència a algun propietari més que no pas al vegetal catalanitzat. Tot plegat va anar acompanyat d'una inoblidable xerrada, amb actuacions incloses, i un espectacle que es va representar a la Plaça de Santa Madrona. 

Ahir vam fer amb el meu marit allò que en podríem dir una Ruta Llurbana, i des del Poble-sec vam anar a El Vilosell, on Llurba va néixer,  per participar d'un acte cultural inoblidable, la celebració del centenari del primer cuplet català, La font del Xirineu, la lletra del qual és de Llurba. Amb aquest motiu es va col·locar una placa a la casa natal de l'escriptor, ja que com a escriptors i poetes cal considerar avui, sense prejudicis elitistes, aquella gent que tant i tant bé va escriure, encara que la majoria dels seus textos es dirigissin al consum popular.

El Vilosell és un poble petit, amb una gran vida cultural, un paisatge evocador, que ahir una boira fina va acabar per convertir en poesia visual, i un vi de categoria. He de dir que no hi havia estat mai, tot i que he passat per molts racons de Catalunya sempre queden pobles i paisatges i racons per descobrir, relativament a prop en el present però que en el temps de la infantesa de Llurba i durant molts anys precisaven de llargs i atzarosos viatges, la majoria dels quals, des de Barcelona, s'iniciaven en tren, continuaven amb algun cotxe de línia i acabaven amb mules.

CERHISEC va participar en l'acte de forma relativa i modesta. Vicenç Aguado i Cudolà, advocat, escriptor i moltes coses més,  es va posar en contacte amb nosaltres, crec que gràcies al Pau Vinyes del Centre d'Estudis de Sant Andreu i nosaltres li vam facilitar les dades del Pere Sagristà, qui durant anys ha aplegat un munt impressionant de material de tota  mena sobre Llurba. Pere Sagristà és un home de teatre integral i que compta amb un currículum admirable i de categoria.

Llurba, que en els seus darrers anys va haver de treballar d'acomodador de cinema per tal de mantenir la seva gent, ha tingut la sort, de comptar amb una descendència devota, que ha conservat amb cura i respecte tota mena de documentació i que ahir va ser a l'acte, emocionada i feliç del reconeixement que, des de fa uns anys, s'ha fet de la figura de l'avi. La filla de Llurba, ja gran, no va poder venir per motius d'edat i de salut però la vam recuperar en una filmació de fa algun temps, parlant amb senzillesa de l'home, bo, treballador i alegre, que havia estat el seu pare. 

Les jornades es van inaugurar de forma oficial, al local del Centre,  amb la intervenció de l'alcalde del poble. La primera part de les xerrades la va fer Jordi Quintana i Albalat, un dels molts veïns il·lustres del barri de Sant Antoni, on s'aplega, en el present, un gruix considerable de gent interessant de tota mena, escriptors, escriptores, estudiosos, pintors, periodistes... 

Jordi Quintana s'ha dedicat professionalment a l'ensenyament en molts àmbits, va ser mestre i avui és professor a la Universitat de Barcelona, i em resisteixo, com en els altres casos de persones mencionades, a fer esment dels seus impressionants currículums per tal que no em renyin, car una virtut dels veritables savis és, en general, la discreció.

Quintana és un savi polièdric i un expert en molts àmbits de la música popular. La seva xerrada va incidir en l'àmbit del cuplet català, dels lletristes, compositors, compositores, cupletistes i, en general, de l'ambient que acomboiava l'època i la seva gent. Quintana va ser un dels factòtums que van contribuir a batejar amb el nom de Cándida Pérez, cantant, compositora i lletrista, la placeta on es troba la Biblioteca Joan Oliver i l'Espai de Gent Gran de Sant Antoni. 

A veure si passat l'estiu aconseguim fitxar Quintana per a alguna xerrada de CERHISEC sobre el tema. La casualitat va fer que amb Jordi Quintana ens haguéssim conegut, fa prop de trenta anys, ja que els anys volen, a Rosa Sensat, on ell formava part d'un grup dedicat a les Matemàtiques i el seu ensenyament i jo d'un altre a l'entorn de les Ciències Socials i l'Educació en Valors.

Després de Quintana va intervenir Pere Sagristà, ens va passar un munt de fotografies relacionades amb Llurba, mentre n'explicava la biografia. Aquestes, relativament, petites històries de la gent són, de fet, Història amb majúscula. Per la història de Llurba, reflectida en aquelles imatges, va passar la història dels nostres propis avantpassats, del país, l'antic món rural, l'emigració a les ciutats, les morts prematures d'infants a causa d'epidèmies i malalties que avui hem aconseguit controlar, la mort de les dones a causa dels parts i de les seves seqüeles... 

Encara podríem estar avui escoltant amb atenció les evocacions llurbístiques de Sagristà si no fos que el temps, aquest enemic implacable de les nostres aficions i interessos, no passés de forma tan ràpida. 

Va intervenir també Xavier Albertí, el director actual del TNC i un dels comissaris de la exposició sobre el Paral·lel d'abans de la guerra civil que es va realitzar, amb gran èxit de públic, al CCCB fa pocs anys. Albertí ens va anunciar la propera publicació d'un llibre sobre Llurba i va evocar aquell món i aquell Paral·lel. 

Després va arribar la pausa pel cafè i una introducció del Vicenç Aguado a l'actuació de la Coral de Freqüències, en la qual va comentar la lletra dels quatre cuplets que aquesta coral de Vilanova i la Geltrú, dirigida per Mònica Planas i amb Pau Peñaranda al piano, va interpretar: La muller de'n Manelic (1919), La font del Xirineu (1917), La modisteta (1918) i La Barcelonista (1925). D'aquesta coral també forma part Aguado qui, a més, ha publicat darrerament una novel·la històrica i tot. 

Resultat d'imatges de l'escultor de deu

Després vam fer una visita a les Caves Cusiné i vam anar a dinar, molt bé per cert, al restaurant Els Arcs. El Vicenç Aguado encara ens va fer, després de dinar, una explicació sobre la història i els indrets del poble. M'he deixat moltes coses i persones al tinter, com deien abans, però que els lectors i lectores d'aquest blog em disculpin. 

Sobre temes específics, com ara això del primer cuplet català o algunes valoracions que es fan sobre el Paral·lel d'abans, tan mitificat en molts aspectes o sobre les característiques d'un Poble-sec remot que tan aviat sembla el Jardí de les Hespèrides com un cau de misèria i lerrouxisme, poca cosa escriuré avui, ja que no toca. Tampoc no estic massa d'acord en separar, en aquell món de la faràndula humil i el seu públic, català i castellà. Les llengües convivien sense prejudicis als escenaris i també ho feia la gent, en general i, sobretot, a l'hora de la gresca. Ni el català ha estat burgès, com deien abans alguns elitistes, ni el castellà popular de la ciutat ha estat sempre oficialista o imposat pels poders.

Tot és divers, interpretable, i, molt sovint, no podem saber ben bé del cert com eren les coses o la gent o les relacions humanes, en tenim indicis, documents, algunes fotografies i les nostres pròpies dèries personals es barregen amb aquest perfum romàntic d'un passat difícil que no vam poder conèixer, però en el qual la gent cantava, ballava, s'estimava, patia i es recolzava en el nucli familiar. En els temps més ombrívols, es cantarà també? Doncs resulta que sí, la vida continua i precisem de cinema, de teatre, de cançons i d'una mica de gresca per sobreviure, sigui com sigui.

El cuplet va passar de moda, va venir el  tango, la sarsuela es va mantenir fins i tot uns quants anys després de la guerra civil. La catalanitat d'aquell Paral·lel és molt i molt relativa com ho és la seva no-catalanitat de postguerra quan hem de recordar que al Paralelo, sense geminacions normalitzadores, es va estrenar de nou teatre català, abans que al Romea, gràcies als avui oblidats, però que potser qualsevol dia recuperarem, Maria Vila i Pius Daví. 

Per tenir una idea de la gran diversitat de Paral·lels que podem evocar tan sols cal mirar amb cura les cartelleres d'espectacles i això que n'hi havia alguns que no constaven enlloc. Avui tot és diferent, ni millor ni pitjor, però cal insistir en el fet de què encara enguany, al Paral·lel, hi trobem un nombre de teatres i sales d'espectacles considerable, molt menor que fa cent, vuitanta, cinquanta anys, però molt més gran que el que podem trobar a d'altres indrets de Barcelona,  on, de fet, teatres i cinemes, amb alguna excepció puntual i gairebé anecdòtica, han desaparegut del mapa urbà.

Ahir  les carreteres cap a El Vilosell eren gairebé desertes, era una festa entre festes, al menys per a la gent de Barcelona, un diumenge singular, i la ruta no passa pels camins del turisme ni pels enllaços cap a mar, més transitats. 



La lletra de La font del Xirineu, una inexistent font muntanyenca de l'Empordà, pels volts de la qual el jovent s'hi entusiasma amb excés em recordava moltes cançons populars, a tocar dels cuplets, relacionades amb les moltes fonts de Montjuïc, un lloc al qual la família Llurba devia haver anat sovint. Ai, les fonts d'abans, l'aigua de les quals sembla que pujava al cap més de pressa que no pas el vi, ajudada per la proximitat d'arbres i flors...

Busca a la Font d'en Pessetes
el que mai no has de trobar,
un home que amb les mans fredes
t'hagi sabut escalfar...


dimarts, 16 de maig de 2017

L'ESCOLA POBLE-SEC, PROPERA XERRADA DE CERHISEC


La xerrada de CERHISEC del mes de maig la dedicarem a l'Escola Poble-sec, abans Carles I, que ha complert quaranta anys i que entoma el futur amb un nivell d'excel·lència magnífic, malgrat les dificultats i fins i tot els prejudicis que l'han acompanyat durant alguns anys.

Recordo les lluites que hi va haver per aconseguir aquesta escola. Al barri hi havia poca oferta pública, el Verdaguer queda en un extrem del Poble-sec i la construcció d'aquest centre va concentrar molts esforços i moltes lluites. Els seus primers anys, però, van acollir les noves migracions que anaven arribant i això va fer que els prejudicis inevitables li posessin l'etiqueta de centre conflictiu. 

També hi va haver alguns problemes interns, com a tantes altres escoles del país, eren èpoques problemàtiques, amb molta lluita política per tot arreu. El barri es buidava, els vuitanta no van ser una bona època i el nostre barri no ha estat mai estimat en excés pels seus habitants tot i que avui sembla que les coses han canviat. M'agrada afirmar i repetir que les escoles del barri funcionen molt bé, conec gent entusiasta que hi treballa. I això passa a la pública però també a una concertada històrica, l'Anna Ravell, que ha estat una mica l'institut oficial del barri, ja que el Consell de Cent, així mateix un molt bon centre de secundària, queda en un altre extrem.

Fa alguns anys una persona ignorant va escriure una carta injusta a la premsa, sobre les escoles Verdaguer i Carles I, en la qual es feien unes afirmacions absurdes i gratuïtes, no crec que en temes que no siguin l'educatiu es permetés afirmar en un diari aquest tipus de falsedats de forma impune. Les directores van reaccionar aviat i també ho va fer gent del barri que estima molt aquestes escoles. El problema real era perquè la persona que havia escrit allò no havia obtingut una plaça pel seu fill ni al Bosch ni als Tres Pins, escoles que si bé toquen al Poble-sec no crec que siguin ben bé del barri. A més a més la seva situació, menys assequible, fa que hi hagi menys alumnat de fora i, en el fons, ai, tot és qüestió d'elitisme i prejudicis, no ens enganyem. Són escoles que també funcionen bé però aquestes que he mencionat no tenen avui res que envejar ni a l'una ni a l'altra.

Vaig escriure sobre aquesta escola i sobre les escoles del Poble-sec, en general, en un parell d'ocasions. Ho podeu llegir aquí:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2013/07/pedagogia-prejudicis-escoles-i.html

http://balcopoblesec.blogspot.com.es/search?q=Carles+i

En tot cas el dia 31 de maig podem repassar la història, que ja comença a ser llarga, d'una escola que avui compta amb unes instal·lacions remarcables, amb un molt bon equip de professionals i que està aconseguint uns resultats acadèmics de primera categoria, cosa que molta gent no sap o no vol saber.  

En molts temes s'opina de forma gratuïta però en el tema educatiu la cosa clama al cel, tothom hi entén i escolto, encara avui, veritables bestieses sobre unes o altres escoles, sense cap fonament seriós, la veritat. 



divendres, 12 de maig de 2017

QUAN SALTÀVEM A CORDA AL PATI DE L'ESCOLA

Resultat d'imatges de SALTAR A CORDA ANYS 50

Fotografia: http://edufiblogsagraduada.blogspot.com.es/2016/04/1r-cicle-jocs-popular-i-alternatius.html


Un amic, per a un treball de recerca, m'ha preguntat activitats amb les quals passàvem l'estona els infants i joves durant els anys cinquanta i seixanta. Fa uns dies, parlant amb un veí de la meva edat, això vol dir que passa dels seixanta, m'explicava com la seva infantesa poble-sequina es desenvolupava al carrer. Encara més, un conegut ens ha fet arribar una mena d'acudit que jo titllaria de racista i fins i tot de sexista, en el qual es veu unes nenes espigadetes i lleugeres de roba saltant a corda, com si fos una imatge actual mentre entonen una cantarella popular catalana. Després es veuen tres dames amb burka, fent la mateixa activitat i cantant alguna cosa inintel·ligible i no identificable, se suposa que la imatge correspon al futur de Catalunya.

Tot això m'ha fet reflexionar a l'entorn dels meus jocs infantils. Quan jo era petita se saltava molt a corda, a tot arreu. Cal dir que el món dels nois i el de les noies estaven separats gairebé del tot i sempre, Les escoles eren unisex, amb poques excepcions, com ara algunes acadèmies on, per manca d'espai, hi havia una certa, tot i que relativa, barrija-barreja. En això del passat cadascú recorda la seva experiència i en fa llei universal. Jo vaig anar a l'escola de les Monges del Sortidor, tinc records de tota mena, bons i dolents, però el pas del temps m'ha fet tolerant i comprensiva i al capdavall tot s'ha de situar en el seu context. Malgrat això, conec gent de la meva generació que té un record absolutament idealitzat de l'època i de l'escola mentre que d'altres la recorden amb odi visceral. 

L'escola és tot un món, un microcosmos, i sovint la nostra percepció no depèn tant del lloc ni del professorat com de tot plegat, companys, família... A l'escola jugaven a coses típiques d'aquells anys, moltes consistien en fer rotllanes i entonar alguna cançoneta. D'aquelles cantarelles moltes eren en castellà i anaven a modes, recordo una que feia: uvas tengo que vender de cubaletero, uvas tengo que vender de cubarreal. O aquella de dónde va mi cojita, miruflí, miruflá.  En català també hi havia repertori, com ara allò de Xarlot, Xarlot, Xarlot, és l'home de la risa, Xarlot, Xarlot, Xarlot, és l'home del bigot... O aquell entranyable joc de l'espardenya la cus cus, jo la cuso i se'm descús.

El món dels infants és extraordinari, els jocs i les cantarelles no responen a cap lògica ni a cap moda imposada, amb algunes excepcions, però s'encomanen amb facilitat. De tant en tant revifen les baldufes, els cromos, i tot el dia es juga a allò que està de moda fins que passa la dèria. També les cantarelles revifen, no se sap com. Però jo diria que allò de saltar a corda ha anat de baixa, amb alguna excepció puntual. Jo sempre vaig ser poc hàbil per aquell joc i em tocava parar sovint, o sigui, donar voltes a la corda des d'un extrem. Hi havia nenes que tenien una grapa extraordinària. El joc es pot practicar en solitari però jo em refereixo, sobretot, al col·lectiu.

Des de la imposició del futbol com a esport estrella els nens juguen a futbol pràcticament tots els dies de l'any i poques nenes s'hi afegeixen, avui que les escoles són, en general, mixtes. Sobre jugar al carrer, a mi no m'hi deixaven baixar, pel fet que vivíem en una zona amb massa trànsit però em temo que hi havia d'altres connotacions, com ara que se suposava que al carrer hi baixaven les criatures més esventades i marginals. De vegades anàvem a visitar uns coneguts, matalassers, que vivien al Campo Sagrado, és un carrer tranquil, amb voreres amples, i hi havia aleshores moltes nenes saltant a corda en aquelles voreres. La meva mare em deia que, de viure allà, em deixaria baixar al carrer a jugar. 

No és cert que ara els infants no juguin al carrer, hi ha de tot i depèn del barri. He treballat a escoles on les criatures jugaven molt al carrer, al contrari que en d'altres. Avui crec que al nostre barri veig jugar pel carrer, més aviat, els infants nou vinguts, més nens que nenes, en general. Moltes vegades juguen a futbol, encara que la revitalització i modernització dels patinets ha generat tota una especialitat, en aquests darrers anys.

Hi ha gent que rondina quan veu criatures jugant pel carrer i, en canvi, recorda de forma idíl·lica uns feliços temps improbables en els quals ell jugava al carrer. Tothom se sol recordar més bon minyó i educat del que havia estat en realitat. Hi ha activitats infantils del passat que si avui les fessin els infants del present, ens esgarrifarien.

No jugàvem al carrer però a partir dels nou o deu anys, quan ja anàvem soles a escola, sí que passejàvem amunt i avall, anàvem a comprar i exploràvem l'espai, que dirien ara. Sense traspassar el Paral·lel, ep, això era un grau més elevat d'emancipació. A casa hi havia distraccions diverses, entre les quals, les nines retallables i escoltar la ràdio, fins que no va arribar la tele. 

Es diuen moltes bestieses sobre els infants d'avui i els d'abans. La infantesa és una etapa breu i irrepetible i estranya, farcida de pors i felicitats, amb un món propi que després no aconseguim evocar plenament, la memòria és enganyosa i traïdora. Qualsevol dia potser revifarà allò de saltar a corda, qui sap. Avui hi ha gent que es posa les mans al cap a causa de l'afició infantil als estris electrònics diversos, com si els haguessin inventat els infants. El món infantil, en molts aspectes, no és un mon apart del dels adults, sinó un reflex d'aquest. Fins i tot una classe de parvulari és, en el fons, un país en petit, amb els seus lideratges, les seves manipulacions i les seves relacions perilloses i interessades.

Les queixes sobre els infants i joves d'avui, curiosament, provenen de gent de totes les generacions, des de temps ancestrals. El mateix que deien els meus avis diuen ara ex-alumnes meus que són pares i mares, ah, nosaltres, que macos eren, que bé ens ho passàvem. De petit tot es nou i tot és una descoberta i això ha passat i passarà. La gran servitud de la infantesa és que per a tot depens, en general, dels grans, t'alimenten, t'eduquen, t'imposen ideologies i costums i se suposa que ells ho fan tot bé, més o menys. Malgrat que hi ha famílies lamentables, en general els pares i mares volen el millor pels fills i els estimen, tot i que de vegades hi ha amors que maten. 

La infantesa és una etapa clau però tampoc no crec que sigui tan determinant com ens expliquen, persones que han passat una infantesa horrible esdevenen bona gent i de pares sants en surten fills dimonis, amb tants anys a l'escola he vist de tot. Altrament el món seria irrespirable, considerant el patiment de moltes criatures durant segles. Algunes coses de la infantesa s'obliden o s'abalteixen amb el pas del temps. 

Hi ha estudis que expliquen que si et van repetint que et va passar alguna cosa dolenta de petit, encara que no sigui veritat, et traumatitza el record, mentre que fets molt tràgics no recordats perden el seu efecte. Avui es qüestiona allò de què per superar les coses les ha de recordar, tot és relatiu i depèn de cada persona en concret. Aquells que perdonen, però no obliden, fan molta angúnia.

Per saltar a corda de forma individual hi havia una cantarella que feia: rey, rey, rey, cuántos años viviré, soy pequeña y no lo sé... Això de fer prediccions sobre la supervivència em resultava molt inquietant, la veritat. Tot i que la visió de la mort, quan ets petit, respon més a una mena de conte de por que no pas a la comprensió de la seva irreversibilitat. 

dimarts, 11 d’abril de 2017

DEL TEMPS QUE PASSA I TOT HO CANVIA

Resultat d'imatges de Olimpiades 92

La propera xerrada de CERHISEC, la del darrer dimarts del mes d'abril, estarà dedicada als vint-i-cinc anys de les Olimpíades i als canvis de tota mena que aquell esdeveniment va comportar, també al nostre barri.

Els canvis, a nivell individual i col·lectiu, són irreversibles. Mai podem saber què hauria passat si hagués passat una altra cosa, per això moltes creences no es poden demostrar, tot allò  que faci suposicions a l'entorn del que hauria pogut ser i no va ser és especulació. El mateix passa amb la medicina, es parla de l'èxit d'un tractament però no se sap si sense aquell tractament el malalt hauria estat millor o pitjor. Potser hi hauria de tot, ves.

Avui, en general, hi ha un consens generalitzat a l'entorn d'aquell esdeveniment. L'entusiasme convincent genera conviccions. La ciutat, diuen, no seria el mateix sense la gran operació de neteja, millora, engrandiment i difusió que va representar tot plegat. 

De forma també irreversible, com fa aquella dita popular, a cada bugada es perden llençols. Una vegada més la Barcelona utòpica i provinciana va quedar amarada de fatxenderia. La gent diu que es va posar Barcelona al mapa. Les coses van anar molt bé, no diré que no, però no sóc tan incondicional sobre els resultats obtinguts.

Els anys passen que volen. No podem imaginar avui una Barcelona sense l'Eixample, sense la Via Laietana. Aquests fets generen negoci, a més a més, i fan que tot rutlli o sembli rutllar. Els vuitanta havien estat molt decebedors, els anys del no era això, companys no era això,  que cantava Lluís Llach. Els anys de la droga, del SIDA, de saber què l'esquerra, quan mana, també reparteix bastonades si toca. Vam acceptar la galdosa transició amb alegria, quan vols canvis els vols  com sigui i malgrat el que sigui i, a més a més, probablement no es podia fer d'una altra manera, sovint semblem oblidar que Franco va morir al llit i que cap moviment va poder aturar els darrers cops de cua del règim, com ara les penes de mort dels seus darrers anys de vida o d'agonia.

Entre allò que es podria fer i allò que es fa hi ha una gran distància. Entre les il·lusions abrandades i el desengany també poden existir molts matisos. Oblidem també que aquesta gran Barcelona d'avui és filla de les Olimpíades però també del porciolisme, tan criticat, ja aleshores es va començar a promocionar el tema arreglant els aparadors. Molta gent olímpica, arquitectes, polítics, ja havien format part d'aquells ajuntaments franquistes, tothom s'ha de guanyar les garrofes.

Com que les coses no són com ens agradaria que fossin s'acostuma a comptar amb un cap de turc històric, normalment ja traspassat, al qual dedicar els penjaments inevitables. En aquests darrers temps hi ha hagut protestes a l'entorn de donar el nom del senyor Samaranch a indrets i edificis, obviant que sense les habilitats d'aquell senyor i dels seus coneguts i saludats no hi hauria hagut Olimpíades ni la resta. 

És com quan es clama en contra de l'estàtua del Comillas, obviant que el marquès va ser un entre tants, un pare així mateix de la gran Barcelona d'aleshores i no pas més esclavista que tants altres, amb els dinerons dels quals es van pagar molts mecenatges modernistes i gaudinians a la ciutat i  a comarques. 

És curiosa la diferència entre com es valora el senyor López i com es valoren els Güell, tot i que són la mateixa família. Tinc la teoria de que sí el senyor López s'hagués dit Puigllançada, per exemple, es veuria tot d'una altra manera. Hi ha qui sap que un seu iaio va fer calerons de forma poc honrada però això no fa pas que obri el calaix i regali la fortuna familiar a una ONG, per rentar-se la consciència. Bé, n'hi pot haver algun cas, però crec que deu ser un exotisme.

Durant l'època de les obres olímpiques qui més, qui menys, es va assabentar de corrupteles i negocis diversos ombrívols lligats a aquell desenvolupament urbà. Tothom ho sap tot o gairebé tot, en aquest país, però funciona molt bé allò de que el pecat amagat és mig perdonat. Barcelona ha millorat en molts aspectes des d'aleshores, no diré que no. Però també han millorat moltes altres ciutats que no han tingut una moguda d'aquelles dimensions. 

Les misèries s'amaguen sota l'estora, la vida segueix i ens podem anar a banyar a mar de franc, en unes platges en condicions excel·lents les quals, tot s'ha de dir, s'havien deixat malmetre de mala manera. Car una de les estratègies dels poders és deixar morir alguna cosa per poder ressuscitar-la posant-se les medalles, i un d'aquests exemples seria Montjuïc. El nostre barri, durant els vuitanta i jo diria que fins i tot una part dels noranta, va patir una època de decadència i despoblació. Tot i amb això, durant els vuitanta hi va haver algun intent de fer reviure el Paral·lel, amb poc èxit.

No sé si la revifalla té a veure amb el tema olímpic o amb l'arribada d'immigració estrangera o amb d'altres temes diversos, hi ha molts factors que convergeixen en la qüestió i caldria un estudi aprofundit per tal de treure'n alguna conclusió, si fos possible, que no ho sé. Som un barri d'alts i baixos i de molts canvis en la població resident, totes les immigracions han passat pels nostres carrers, per uns més que no pas per uns altres, ep.

En el meu altre blog he escrit una ressenya sobre aquesta obra excel·lent que fan a la Sala Muntaner, sobre polítics i convenciments i discursos destinats a dir-nos allò que volem sentir i quan ho volem sentir. En tot cas, en aquell noranta-dos teníem vint-i-cinc anys menys, molta gent ha nascut després i les Olimpíades i aquells fets són, per a ells, el passat dels pares i mares, una fantasia històrica, de fet. Un relat, com diuen ara. 

divendres, 7 d’abril de 2017

EL PASSAT, IMPROBABLEMENT ROMANTIC


Fa una temporada, relativament breu, en la qual sovint llegeixo i escolto gent, de vegades fins i tot gent coneguda en algun àmbit, periodisme, teatre, que es queixa de què ens volen fer fora de casa. Ens volen fer fora de casa als poble-sequins i poble-sequines, és clar. Aquest procés que sembla imparable i que ha fet de Barcelona un destí turístic d'èxit té les seves servituds, contra les quals sembla que s'estan desvetllant moltes protestes, algunes de les quals em semblen justes i d'altres, potser no tant. 

De tot plegat ja fa temps que en diuen gentrificació, una paraula que, com tantes altres, hem manllevat de l'anglès, tot i que de l'anglès de la Gran Bretanya, que sempre sembla més fi que no pas el del Estats Units. El va inventar, segons sembla, la sociòloga Ruth Glass, l'any 1964, en explicar el que s'esdevenia en un districte londinenc, Islington. El fenomen no és tan sols urbà, es dóna així mateix a les zones pintoresques, rurals, on apartaments i hotels més o menys de categoria transformen el paisatge i el capital humà. És clar que en moltes ocasions els poblets pintorescos ja feia temps que davallaven vers la despoblació, per molts motius.

Resultat d'imatges de Islington


Un dels efectes negatius de la gentrificació, que també en té alguns de positius lligats a la rehabilitació d'edificis, monuments i espais diversos, és que (copio de la viquipèdia): 

redueix el capital social de l'àrea afectada. Les comunitats tenen uns vincles molts forts amb la història i la cultura del seu barri. Si es provoca que els veïns d'una zona gentrificada hagin de marxar, el capital social de l'àrea se'n ressent.


És així al nostre barri? Si i no. Moltes vegades qui més protesta no és pas el resident de tota la vida, tot i que això de tota la vida és relatiu, lligat a la longevitat de cadascú. El nostre barri, a més a més, és relativament modern, lligat al creixement de Barcelona a partir de finals del segle XIX. Jo puc dir que sóc de tota la vida, ja que hi vaig néixer i espero morir-hi, tot i que avui t'acostumes a morir a l'hospital o a una residència per a vellets i velletes. Residència que en molts pobles on s'ha instal·lat aconsegueix que la gent no hagi d'anar lluny a acabar la vida però que a Barcelona és molt diferent ja que, per exemple, ningú no et dóna cap prioritat territorial a l'hora de triar residència pública al teu barri, que jo sàpiga, i això si és que al teu barri n'hi ha de suficients. No és  com les escoles, ni de bon tros.
Resultat d'imatges de escola jacint verdaguer barcelona
Moltes vegades qui protesta és un nou vingut de fa deu, quinze anys, que va aterrar al barri quan aquest es començava a posar de moda i a qui potser ja havien foragitat del d'origen a causa dels preus, preus que potser aleshores no anaven tan lligats al turisme com a la pujada de preus a causa del suposat prestigi que el barri antic havia assolit, cas de Les Corts, Sarrià, Sant Antoni o l'Eixample, en general. 

Els vincles forts amb la història i la cultura del barri em temo que els tenim poca gent, i una mostra seria la participació a CERHISEC, per exemple, sigui com a persona activa o com a públic assistent a les xerrades. Algunes persones que assistien a les nostres xerrades al principi, de l'edat dels meus pares, han mort o ja no poden venir, potser perquè estan en una residència llunyana, qui sap. No hi ha hagut una gran renovació, la veritat.
Resultat d'imatges de avinguda mistral
He viscut, ja ho explicat d'altres vegades, etapes molt diferents al barri. Un barri que, amb poques i notables excepcions, ha estat molt poc estimat pel veïnat, potser perquè sempre va tenir un caràcter d'acollida, d'acollida de gent humil i pobra, les aspiracions de la qual eren anar a viure a un lloc millor. Tot i que això de millor és relatiu podria dir que el primer pas per a millorar immobiliàriament era anar a raure a Sant Antoni, i, sobretot l'Avinguda Mistral era el paradigma del desig dels poble-sequins amb aspiracions fins i tot modestes. 

La meva mare va somniar tota la vida amb un piset a l'Avinguda i això que aleshores no estava tan maca com ara, malgrat l'excés de presència canina, tot s'ha de dir. Encara recordo quan la propietària de la popular merceria de Blasco de Garay, avui tancada i dipòsit de material de la resistent drogueria Campanera, va anar a viure a un pis nou, a la cobejada Avinguda Mistral reformada. Des que la família el va comprometre, abans del final de les obres,  fins que no hi van anar a viure, els preus s'havien incrementat de forma exponencial. Parlo, gairebé, de la prehistòria.


A Sant Antoni, amb pisos més nous, un bon mercat, escoles i comunicacions adients, els preus es van disparar fa anys. Tan sols de travessar el Paral·lel pagues i pagaves una bona picossada més per metre quadrat. Encara més, de Blasco de Garay cap a la Plaça d'Espanya els preus eren i són encara més cars que cap al costat de port, això avui ha canviat, ja que la zona de les Hortes s'ha urbanitzat i modernitzat, però encara és una mica així i si mai heu mirat de comprar un pis pel barri us n'haureu adonat de seguida. Em temo que amb l'arranjament del Mercat de Sant Antoni la zona esdevindrà encara més cara i turística, de grat o per força. De fet tan sols cal recordar com era el carrer Parlament fins fa quatre dies i com s'ha convertit en un tres i no res amb una zona de bars de jovent, amb llibreria inclosa, encara bo.

Curiosament, malgrat la tendència dels poble-sequins en anar a Sant Antoni a comprar o a participar en esdeveniments diversos, sempre hem format part de districtes diferents, gràcies a la miopia municipal a l'hora de fer ratlletes al mapa de la ciutat. Resulta que hem d'anar a Hostafrancs quan es fa algun acte del districte i coses així. A les biblioteques trobes informació sobre actes del mateix districte i, per exemple, a la Joan Oliver no hi acostuma a haver, per aquest motiu, informació sobre el que es cou al nostre barri. 

L'antic arxiu del barri, de breu durada, ha anat a raure a Hostafrancs i l'estat i situació actual de l'arxiu del districte també seria susceptible d'una anàlisi en profunditat. Quan recordo l'antic, a l'entranyable caseta que es troba al costat de les Cotxeres de Sants, i que ara no sé a què es dedica, amb aquell voluntariat de la tercera edat del qual m'hauria agradat formar part en jubilar-me i que encara no sé perquè es va suprimir, em venen basques nostàlgiques. No entraré a fons en el tema perquè no el conec però crec que pagaria la pena que algú ens en fes cinc cèntims.

Resultat d'imatges de mercat de sant antoni

Els ans vuitanta van ser terribles per al Poble-sec. Eren els anys de la droga, de la despoblació, de la fatxenderia. Una dita popular que avui ha estat superada pels anys i els nous canvis assegurava que la gent, durant els seixanta i setanta volia ser lliure, durant els vuitanta, ric, i a partir dels noranta, tenir bona salut. Tot aquell món de la droga dura, potser lligada a l'enriquiment general, ha estat poc estudiada. Una víctima de les circumstàncies, del nostre barri, va ser l'actriu Lali Espinet, sobre qui he escrit en alguna ocasió. 

Fa poc va contactar amb mi un xicot de l'edat dels meus fills que em va explicar coses d'ella i del director Eloy de la Iglesia, sobre el qual està escrivint, no sense entrebancs diversos i silencis espinosos, un assaig.  Són aquells uns anys que semblen superats i oblidats però van deixar moltes tragèdies al darrera, en totes les capes socials, és clar, però molt més doloroses i nombroses en els sectors populars en els quals la crisi econòmica havia fet forat sense manies. Víctimes, per cert, que ningú no mitifica, com passa amb d'altres de més categoria social i cultural. La memòria històrica i social és parcial i lligada a interessos diversos, interessos situats a la dreta però també a l'esquerra, hi ha coses sobre les quals hi ha una mena de consens generalitzat en no tocar-les gaire.

Durant els setanta hi havia hagut una certa revifalla poble-sequina, amb la democràcia i els moviments veïnals. Molta gent d'aquells moviments veïnals tan sorollosos, amb notables excepcions en la militància, va guillar aviat del Poble-sec. Les botigues es tancaven, cal dir que les traves que l'ajuntament posava als botiguers vells per mantenir-les eren excessives, no es veien criatures pel carrer i hauríem d'esperar els canvis produïts per les Olimpíades, que també van tenir ombres però així mateix llums irrefutables, i sobre els quals us parlarà el Josep Guzman a la propera xerrada de CERHISEC, per tal que la cosa canviés. 
Resultat d'imatges de Poble Sec assocació veins
A més a més ens va venir tota aquesta gent de fora. Al barri sempre havia vingut gent de fora, tan sols que ara la procedència era molt més llunyana. Si durant el passat recent havia inquietat la xarnegada i, abans la murcianada, als residents més antics, que segurament també havien estat immigrants, ara la cosa es complicava i de vegades el darrer immigrant és qui més s'inquieta amb els nous. Com cantava la Trinca: i jo ja li dic xarnegos/ en els que han vingut més tard. Vaig escoltar una vegada a l'enyorat Paco Candel parlant de l'arribada de sudamericans, magrebins, paquistanesos i la resta i deia, amb la seva saviesa popular: ara ens hem adonat de què els catalans i els andalusos ens assemblen més del que crèiem. 

A poc a poc, com sol passar, ens hem adonat de què amb la resta del mon també ens assemblem molt més del que pensàvem, ves. Amb la nova immigració van arribar criatures, els adults del futur, i tot i que la gent fina, quan en una escola hi veia massa canalla estrangera canviava els seus plançons a la privada concertada, privada concertada la qual, al nostre barri, també va acollir de seguida gent de fora sense cap mena de reticència, al capdavall i no pas sense que restin prejudicis diversos, es va anar convivint en pau, aquí i a Palafrugell. La integració és molt evident i positiva a les escoles primàries, gràcies al gran esforç del professorat del sector, però a secundària, de vegades, el tema s'espatlla per molts motius, i caldria també tenir-ho en compte.

La gent que feia anys que havia guillat del barri cap a llocs més bonics, més amables, més fins o més fatxendes, quan tornava de visita es quedava astorat dels cavis, bars sorollosos, gent de fora... La memòria és molt traïdora i selectiva, el barri no va ser mai Beverly Hills i en honor a la veritat passada pel sedàs de la meva memòria de iaia, diria que més aviat s'ha millorat des d'aquells vuitanta. Escolto cada cinc anys, més o menys, afirmacions contundents i apocalíptiques sobre la degradació del barri. Passen fets delictius a tota la ciutat però quan s'esdevenen pels nostres carrers es magnifiquen mentre que quan passen a Sant Gervasi o a Olot es minimitzen o així m'ho sembla.

Quan escolto persones de la  darrera volada que proclamen les excel·lències poble-sequines i el seu amor novell als nostres carrers m'amara l'escepticisme, penso si faran anys al barri, he vist molts amors inconstants. Fa, com qui diu quatre dies, he vist marxar del barri gent de qui no ho hauria dit mai. El motiu? Han venut el pis força bé, han trobat un lloguer acceptable a un poblet bonic, coses així. En el fons hi ha un pòsit de prejudicis que ni ells mateixos, amb poques excepcions, voldrien admetre. Cal tenir en compte tot això quan es fan afirmacions poc aprofundides i sovint gratuïtes sobre l'estat de la qüestió, això de la gentrificació, l'excés d'establiments hotelers i de cafeteries i coses així. A Sant Antoni, per cert, també es queixen de que no troben pisos assequibles la gent de tota la vida, obviant que els preus d'aquell barri ja fa molts anys que estan pels núvols, cosa de la qual els de sempre fins i tot se sentien orgullosos.


Simplifico i generalitzo molt, ja ho sé. Tothom té dret a viure on vulgui, si pot i el deixen, o així hauria de ser. Si fos possible es podria fer un estudi seriós donant uns quants milions a unes quantes persones del barri triades a l'atzar i potser comprovaríem com el seu amor a l'indret va lligat a l'economia. Una de les constants de l'enriquiment i l'ascensió social és canviar de barri i això no tan sols passa al nostre, hi ha gent de Sant Antoni que també ha fet bitlles i ha anat ciutat amunt, cap a la Diagonal. 

Una mestra finolis que vaig conèixer i avui és morta, bona persona però amb certa fatxenderia classista inconscient, em va assegurar en una ocasió, fa anys, que a Barcelona, tot allò que no es trobava per damunt de la Diagonal, ella vivia per allà dalt, no tenia cap mena de categoria. Oh, vaig dir, jo visc a baix de tot, a tocar del Paral·lel. Em va dir, en castellà, que pels meus verals tot era gentuza. Com que em vaig posar a riure i ella m'apreciava i es va adonar dels seus excessos verbals, va afegir: pero tu eres un diamante en bruto.

Podria explicar moltes anècdotes sobre la visió del barcelonins amb aspiracions sobre el nostre barri. En una ocasió vaig anar a presentar un llibre meu a una associació cultural de senyores benestants. He de dir que el públic era eclèctic, amable i considerat, fins i tot em van comprar algun exemplar. En acabar vaig comentar a la responsable de l'associació que si volien els podia organitzar un itinerari pel meu barri, una part de la història de la novel·la passava pels nostres carrers, i em  va dir, simpàtica però contundent, oh, no, que no veus d'on venen totes aquestes senyores, com vols que vagin per allà? 

En honor a la veritat he de dir que a tot arreu he trobat gent de tot, que hi ha persones del Poble-sec que no trepitgen mai el Raval ni barris suburbials de la perifèria pel mateix que hi ha qui no vindria mai al nostre barri, per prejudicis. He escoltat en veus poble-sequines allò tan repetit de què les escoles baixen el nivell quan tenen molta immigració, quan entre la gent de la immigració d'on sigui hi ha també de tot. Vaig treballar molts anys a L'Hospitalet i encara em sorprenen afirmacions absurdes sobre aquesta ciutat tan propera i tan desconeguda, diversa i amb un munt de barris diferents. Una ciutat que ha millorat molt amb el temps i amb  racons ben bonics. Hi ha qui utilitza el nom de L'Hospitalet, encara, com a sinònim de ciutat sense llei o de lloc remot i poc amable, què hi farem. En honor a la veritat s'ha de dir que sobre Barcelona, en general, també s'escolten penjaments diversos per les comarques, tòpics sobre solituds urbanes, estrès crònic i d'altres bajanades.


A les escoles públiques del barri els ha costat molt assolir un prestigi reconegut, funcionen molt bé però poca gent n'és conscient i les seves directores van haver de respondre fa un temps, amb contundència, a la carta d'una persona, per cert, estrangera, però estrangera-europea, que en deia penjaments, queixant-se de què al seu fill no li hagués tocat anar als Tres Pins o al Bosc, escoles a les quals el valor pedagògic se'ls suposa d'origen i la situació geogràfica de les quals fa que el nombre d'immigrants sigui molt menor, aspecte que també caldria valorar i millorar per tal de fer un repartiment just i equitatiu. 

Sempre es parla de les concertades quan es fa referència al nombre d'immigrants però diria que les Monges del Sortidor tenen molta més immigració que el Bosc, per exemple. Hi ha públiques i públiques i com que el tema va lligat al barri i mai s'ha intentat barrejar és el barri o la situació en el mateix barri, més aviat, el que discrimina. En tot cas faríem bé en no repetir tòpics redundants i absurds sense tenir a mà estudis seriosos sobre tot plegat, estudis inexistents ara per ara. 

La memòria és selectiva i traïdora. Podria fer un recull de textos diversos sobre el Paral·lel i el Poble-sec, des dels anys vint fins ara, on sempre es percep l'enyorament d'un passat romàntic, igualitari, fraternal i impossible, amb veïns ben avinguts, festes de carrer esplèndides, bona gent a prova de bomba (literalment parlant) i berenars idíl·lics als Tres Pins. Un passat que s'ha perdut i diluït en un present decebedor. Un personatge d'una novel·la de Ruth Rendell respon a algú que si tens una cama en el passat i l'altra en el futur et pixes en el present. Pot sembla una frase una mica grollera però em sembla ben trobada i molt gràfica.

Fins i tot els antics habitants d'alguns sectors de barraques idealitzen aquell passat, com vaig poder comprovar en un d'aquest itineraris que ara proliferen per tot arreu. I és que més enllà d'on vius tot depèn de amb qui vius i un infant, si la seva família és afable i normaleta i a l'escola no es fiquen massa amb ell, tindrà bons records de la infantesa, en general, i fins i tot aconseguirà oblidar els mals moments o els professors, parents o amics, més o menys lamentables amb els quals es va ensopegar. Una altra cosa és que la memòria sigui fidel a la veritat, ja es tracti de la individual o de la col·lectiva. I un dels aspectes més manipulables és la informació gràfica, la fotografia o  la filmació, d'on són absents les pudors i les olors i que ens pot mostrar el millor o el pitjor del passat i fins i tot del present, segons convingui als qui les publiquin i a aquells que les encarreguen, vaja.

En el fons de tot rau el tema, indefugible, del pas del temps. Ens agrada pensar que van viure una joventut i una infantesa amb aspectes positius que no estan, avui, a l'abast dels infants i dels joves del present. Per això, quan et fas gran, els canvis destorben, mentre que quan ets jove resulten excitants. Els infants i joves d'avui enyoraran també el seu passat poble-sequí, l'escola, els companys, la biblioteca, els castellers, les festes majors, i el que sigui. No sabem com serà el seu futur, per més previsions que puguem fer sempre ens equivocarem i, en tot cas, ni tan sols podrem comprovar si les nostres previsions van resultar encertades. 

diumenge, 26 de març de 2017

DIMARTS, DIA 28, XERRADA DE CERHISEC

Aquest dimarts teniu la cita mensual amb CERHISEC. En aquesta ocasió Xavier Rodríguez ens parlará dels trenta anys de la recuperació del Pavelló. Us esperem a la Biblioteca!!!!

Informació Coordinadora: http://www.poblesec.entitatsbcn.net/diba_agenda/xerrades-de-cerhisec-el-pavello-mies-van-de-rohe-30-anys/

Història del Pavelló: http://miesbcn.com/ca/el-pavello/

Mies Van der Rohe: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ludwig_Mies_van_der_Rohe