dijous, 22 de febrer de 2018

EL PIANISTA VIDIELLA: DEL POBLE-SEC AL PALAU DE LA MÚSICA


He escrit en diferents ocasions sobre la importància que va tenir el taller del pintor Simó Gómez Polo com a lloc de reunió del bo i millor de la Barcelona del seu temps. Un personatge clau en la vida del pintor i amb un rerefons més culte i intel·lectual va ser el seu germà Enric, una mica més gran. Enric no es va casar, potser a causa de la seva devoció per la família i pel pintor, al qual va intentar protegir i donar suport.
Però Enric no va protegir tan sols el seu germà pintor, va donar suport a diferents personatges que aleshores eren molt joves, com el pianista Vidiella. Si feu una visita al Palau de la Música potser us expliquin a qui pertany el bust que es pot veure a l'escala, potser ja us hi heu fixat. Allò que ningú no us explicarà és la relació del Vidiella jove amb el Poble-sec. 

A la biografia del pintor Simó Gómez escrita per un altre geni, Feliu Elies, podem llegir: Una admiració fervorosa sentia (l'Enric) també de manera extraordinària per en Carles Vidiella, el cèlebre pianista. Per obra de l'Enric aquest artista atenyé la sublim execució pianista i els èxits que el feren cèlebre arreu. En Vidiella començà essent pianista al cafè de les Delícies (després Lyon d'Or)...

(...) Tota aquesta colla se reunia abans al Cafè Suiç; en entrar en Vidiella de pianista al cafè de les Delícies, tota la colla, que adorava el músic d'una manera idolàtrica, se trasllada al Cafè del davant.

Elies explica com fou Enric Gómez qui tingué la idea d'enviar Vidiella a estudiar a París, ell qui va aconseguir els mitjans que ho van fer possible, cobrant quotes als integrants de la colla, i fins i tot va treure diners de la seva butxaca per ajudar-lo. Enric Gómez va seguir la feina del pianista i els seus estudis, li escrivia, anava a París si calia animar-lo i el va tenir a casa seva, la casa familiar del carrer Tapioles, que encara existeix, amb algunes reformes, i que no compta amb cap recordatori de tot això. Vidiella era jove i sembla que s'espantava molt amb els trons i els llamps de les tempestes, cal pensar que el Poble-sec era un indret aïllat, tocant a la muntanya. 

Al Palau de la Música és pot recordar també un altre personatge del Poble-sec, el pintor Brull, sobre el qual escrivia fa poc i a qui vam dedicar una xerrada. Dos quadres d'ell, força grans, es poden contemplar a la sala Lluís Millet. Es veuen més bonics i lluminosos en aquestes reproduccions, el temps els ha enfosquit força. 


Enric Gómez Polo va viure fins l'any 1911, la vida no  va ser gaire amable amb ell i va contemplar amb tristor la transformació del Poble-sec en un barri d'habitatges, atapeït i sorollós, molt diferent del que ell podia recordar, del temps en què vivia el seu germà i davant del taller hi havia un immens xiprerar. Va tenir mala sort, el gravat havia anat de baixa amb la difusió de la reproducció fotogràfica a les revistes i això l'havia deixat gairebé sense feina durant anys,  però uns joves artistes, com sol passar sempre, volien recuperar aquell art i contactar amb ell per tal que els guiés. 

Vidiella va tenir una vida professional amb èxits i reconeixements. De més gran i durant trenta-tres anys va viure a la casa del carrer Pau Claris on es pot veure una placa que ho recorda i on va morir. Va tenir molta relació amb el Palau i l'Orfeó Català, d'aquí ve que se li dediqués un homenatge en forma de bust commemoratius, dos anys després de la seva mort.

dimecres, 31 de gener de 2018

EMPERADORS MAI DESTRONATS DEL TOT


Resultat d'imatges de el emperador del paralelo



La figura de Lerroux és avui força desconeguda més enllà del tòpic, o això em sembla. Fins i tot se li qüestiona el títol, això d'emperador del Paralelo, amb la intenció d'atorgar-lo a figures populars però més aviat de l'àmbit artístic o relacionats amb el teatre que es feia a la mítica avinguda. No he trobat la persona precisa que va inventar el qualificatiu però sí que sé que va sorgir a la premsa satírica del moment i que tenia un sentit condemnatori i elitista, en certa manera. Es referia al fet de què a Lerroux, en els seus anys de glòria populista, el votaven els obrers que procedien de la immigració, els de parla castellana, vaja. Menystenir aquests sectors ha estat una constant que no s'ha volgut reconèixer, que explica el radicalisme virulent de la FAI. Avui potser Lerroux seria l'emperador de Tabarnia, amb permís de Boadella. I és que hem millorat molt en el tema de la immigració, gràcies a una part de l'antic PSUC i a gent com Paco Candel, però ens queden molt serrells pendents.

Em aquest llibre, un dels més complets sobre el personatge i que no és una biografia, hi trobem una explicació de la seva personalitat i del context, aquella Espanya rància i amb aspiracions de la Restauració. Hi va haver intents de renovar o derrocar la monarquia però existia una gran desunió entre tendències polítiques i uns líders incapaços d'entomar el repte. Tot això, és clar, amanit amb corrupció, trampes electorals, censura de tot tipus...

Aquell país, parlo d'Espanya, en general, tenia poc a veure amb el del present, però d'alguns mals encara ens en queden els símptomes. Era un país pobre, endarrerit, amb una gran part d'analfabetisme. Catalunya era diferent? Hi havia moltes Catalunyes com hi havia moltes Espanyes i ara encara n'hi més de les que sembla. L'altre dia escoltava per la ràdio la referència a un dels sants del dia, el beat Domingo i Sol (1836-1909) fundador d'una de tantes ordes religioses com van proliferar durant el segle XIX. Catalunya en té un nombre impressionant, d'aquests personatges, molts més que la resta de la Pell de Brau. 

Alguns han estat molt populars, la Mare Ràfols, el Pare Coll o el mateix Antoni Maria Claret. L'església estava fent esforços per guanyar la cursa a la modernitat i el laïcisme, però resulta que aquestes persones, a les quals no nego mèrit ni, en molts casos, bona voluntat, procedien del país rural, conservador, catòlic, carlista, i aterraven en uns mitjans urbans on les coses eren ben bé d'una altra manera, com si fos gairebé un altre planeta.

Això explica narracions que es conserven dels dies de la Setmana Tràgica, en tenim una d'entranyable d'una jove franciscana de la nostra estimada escola del Sortidor, no sap d'on venen els trets, no coneixen les misèries del Raval ni les causes profundes de la situació de misèria generalitzada a molts barris populars, creuen que tot plegat és obra del dimoni. El mateix, en certa manera, li passarà a Verdaguer i explicaria els seus trasbalsos i els seus exorcismes. 

Al país tot funcionava per enchufes i això, en part, encara dura. Lerroux es va buscar bons padrins, va estudiar de gran i gràcies a amistats i trampes diverses va aconseguir títols acadèmics, no li va caldre ni maquillar el currículum com es fa ara. Es va treure a les Canàries el títol de Dret en un any i amb un munt de matrícules d'honor, tot un miracle de les relacions públiques i acadèmiques.

Lerroux va començar a medrar a Madrid, va entrar en un diari que es deia El País, i no faig broma. Aviat va ser-ne director per carambola, de fet és una mena d'home de palla de la direcció autèntica. Assoleix poder entre els republicans, la premsa era importantíssima i hi havia un munt de diaris de totes les tendències on es podia dir de tot, una mica com a les xarxes socials del present ja que això de les fake news no és pas cap novetat del nostre temps. Aconsegueix popularitat amb la seva campanya a favor dels anarquistes torturats i afusellats a Montjuïc, el 1896, en un procés motivat per la famosa bomba de la processó del Corpus, que va generar una repressió abusiva, cruel i repugnant. 

Lerroux és ja, ben aviat, un gran nacionalista espanyol. L'esca de tots els mals, per si us sona, és, per a ell, el catalanisme, fins i tot critica Alfons XIII en algun moment per massa catalanista (!) que ja és gros. El mateix pel que fa a Maura. 

 Una molt bona crítica al llibre que podeu veure aquí, molt interessant, escrita fa cinc anys per Guillermo López García constata el fons de la qüestió, i això abans dels fets actuals: 

Lerroux hizo lo mismo que han hecho generaciones y generaciones de políticos españoles: echarle la culpa de todo a los catalanes. Es esa la época en la que Lerroux se convierte en “Emperador del Paralelo”, el héroe de ciertas clases populares, y en la que se cimenta el odio eterno del catalanismo, para quien Lerroux fue un agente a sueldo del Gobierno que intentaba destruir Cataluña; un mercenario de la ultraderecha, venido desde Madrid.

Es va repetir sovint que Lerroux cobrava del govern, això potser no era cert al principi de la seva carrera política però segurament ho va ser cap al final del regnat d'Alfons XIII. El més interessant per a nosaltres és constatar l'èxit que va tenir a Barcelona i la seva habilitat per exaltar les masses. De vegades s'ha reduït el personatge a una caricatura. Els obrers catalans havien engruixit les seves forces amb la immigració, com ha passat sempre, i les pitjors feines eren pels que acabaven d'arribar.  Refusaven el catalanisme de la Lliga, relacionat amb la patronal i l'església però cal pensar en què un catalanisme més popular no havia tingut la suficient grapa com per atreure'ls, amb poques excepcions. 

Hi havia un ambient propici, en alguns sectors, a admetre el lerrouxisme i cal aprendre del passat en moltes coses, si Ciudadanos ha tingut suport és perquè hi havia algun tipus de situació que ho feia possible i que no s'ha sabut copsar a fons ni plantar-hi cara de forma intel·ligent. En lloc d'analitzar els fets i les motivacions avui també resulta més fàcil tirar de la caricatura i de la brometa, de l'acudit i de la desqualificació poc estudiada.

Lerroux, com altres líders diversos, té una gràcia innata, sap tocar la fibra de la gent. No ofereix solucions, ni programes coherents, ni té propostes vàlides, ni tan sols no té propostes. I recorre al patriotisme hispànic i, és clar, a l'anticatalanisme i l'anticlericalisme, de forma visceral i demagògica. Després de la Setmana Tràgica es va tornant més conservador, cosa que ja devia ser en el seu rerefons. 

I potser, si no arriba a ser per l'escàndol de l'estraperlo, no hauria acabat la seva carrera política tot i que va sobreviure sense gaire problemes, durant la guerra va guillar a Portugal i a mitjans dels quaranta ja el tornaven a tenir per les espanyes, tan tranquil, on va morir el 1949, als vuitanta-cinc anys i de vell, com va morir de vell Franco, el dictador que roman al rerefons de moltes coses del present. Lerrouxisme i franquisme són avui adjectius recurrents, populars, manipulats per uns i altres com això de ser nazi, i que poden voler dir de tot, segons qui els fa servir. Malauradament, a la llavor lerrouxista i a la seva demagògia encesa es poden atribuir moltes de les barbaritats comeses a la Catalunya republicana en els primers anys de la guerra civil, tot i que aquest és un tema que encara incomoda molta gent. 

Al Poble-sec la seu dels lerrouxistes va ser l'edifici de l'avui desaparegut Garatge Ramirez, com vaig explicar fa uns dies. El lerrouxisme poble-sequí devia ser més integrador, allà s'hi celebraven fins i tot actes lúdics en català i el local se cedia a gent de diverses tendències, tot i trobar-se al costat del Paral·lel, aquest lloc d'on va ser emperador, segons dites populars, tot i que el Paral·lel, en aquest cas, té un sentit molt diferent al que li donem quan parlem de teatres i cupletistes. Ara, al lloc de la seu del Partit Radical ens hi fan pisos de luxe, caríssims,  inaccessibles per a la gent del barri, tot un símbol de com va les coses per aquests verals.

Un tema a estudiar a fons, del qual s'han donat moltes explicacions però cap que m'acabi de convèncer del tot és per què, des de fa anys i panys i governs diversos, l'anticalanisme ven i ven tant i de forma tan evident i mesquina, fins i tot encara avui, quan la permeabilitat social ha augmentat força i ni tan sols el catalanisme conservador és ja la Lliga sinó coses molt diferents i diverses. Aquesta fixació amb la llengua catalana resulta sorprenent. Pel que fa a l'anticlericalisme, un altra dels dimonis lerrouxians, crec que encara revifa també, de tant en tant, i de forma sovint injusta i generalitzada, també ven i ven bé. Hem canviat, però no pas tant com era d'esperar o com m'agradaria. Ni aquí, ni allà.

O sigui, que titllar d'emperadors del Paral·lel músics i lletristes tan bons com es vulgui i per més populars que fossin en la seva època, em sembla un greuge comparatiu, en perjudici dels músics, ep.

Per cert, el nostre personatge també mereixeria el títol de rei dels Tres Pins, car era aquell un indret on acostumava a concentrar els seus seguidors. D'aquelles trobades, a principi del segle passat, en deia el líder meriendas fraternales.

-On se'n va aquest andalús?
-A veure com en Lerroux
havent dinat en el Ritz
fa el pa amb truita amb els obrers
vora la font dels Tres Pins...

(Fragment de cobla popular recollida per Núria Sanahuja i Àngels Gómez a l'article 'Les fontades de Montjuïc i allò que l'electricitat s'endugué', El Poble-sec, retalls d'història. Les ressenyes del CERHISEC, número 5, maig 2004).

diumenge, 7 de gener de 2018

XERRADA DE CERHISEC: LLURBA I EL PARAL·LEL


Encara falten dies però ja podeu prendre nota de la propera xerrada de CERHISEC i reservar aquell dia amb temps, que tot i que s'ha acabat el cicle nadalenc vénen moltes altres activitats, a més de la FESTA MAJOR del nostre barri veí, SANT ANTONI.

dijous, 28 de desembre de 2017

POBLE-SEC INDEPENDENT, UN SOMNI POSSIBLE





Fa alguns mesos vaig tenir accés a un dossier de documentació confidencial relativa a les gestions que en diferents èpoques, fins fa, com qui diu, quatre dies, s'han endegat per part de personatges, institucions i associacions del barri per tal d'intentar que el Poble-sec esdevingui algun dia un municipi independent de Barcelona.

La situació geogràfica del barri, limitat pel Paral·lel, Montjuïc, la Plaça d'Espanya i el Port, facilita força la concreció de l'espai que podria incloure aquest Poble-sec independent. Ja durant els anys vint i trenta, amb l'auge del Paral·lel com a centre d'oci, es van fer alguns intents que no van reeixir per motius polítics. La guerra i la postguerra van fer oblidar aquelles pretensions d'independència municipal però a partir de la Transició es va tornar a posar fil a l'agulla.

El nostre barri no ha estat mai una població independent, no compta amb un centre històric remarcable, tot i que les dimensions, per exemple, de l'església de Santa Madrona, fan pensar en què potser es preveia que podia esdevenir una població pròspera i emancipada. Hi ha molts aspectes que palesen la injustícia de la seva dependència, l'habitant d'un poblet pot triar l'alcalde entre persones que coneix i pot valorar, però al Poble-sec hem de triar a l'engròs. És clar que això passa a tots els barris de la ciutat però aquests altres barris, àdhuc aquells que en el passat van tenir vida pròpia, avui no compten amb uns límits tan evidents.

Sembla que els darrers anys del govern socialista a l'Ajuntament  de Barcelona van ser aquells en els quals la nostra independència va semblar més viable. En una enquesta que no es va fer pública es preguntava als habitants del barri si se sentien més barcelonins o més poble-sequins. La sorpresa va ser comprovar com, malgrat els canvis constants en la nostra població, ja que després del Raval al Poble-sec és on hi ha gent de més indrets del món convivint de forma pacífica i cívica, una remarcable majoria, un 67 per cent d'habitants, se sentia molt més poble-sequí, tot i que admetia anar, en ocasions, per exemple, a comprar al Mercat de Sant Antoni i a passejar per la Rambla.

El gran problema és estructural i rau en l'efecte dòmino que la nostra independència provocaria. Els antics municipis, Sants, Sant Andreu, Horta, Sarrià, probablement reivindicarien ben aviat la seva independència, amb raons, en aquests casos, històriques, ja que les raons històriques es poden fer servir per a tota mena de coses. La nostra història és relativament breu, pel que fa a la consolidació del barri, som a punt de celebrar cent cinquanta anys. Però poblacions fins i tot més noves han aconseguit emancipar-se. Salou depenia de Vila-seca, en podríem trobar molts exemples.

Els problemes del Poble-sec es resoldrien millor des del Poble-sec, hi ha gent preparada que durant anys ha militat en diferents partits i ha treballat al barri i per al barri. Avui, per raons òbvies, corren mals temps per a demanar independències. Ni tan sols el jovent es pot independitzar de la família, ja que per a tot fan falta calerons. Però tot és possible, per estrany que sembli. Avui potser he esberlat la confidencialitat amb la qual s'ha treballat per aquesta causa, la qual hauria de tenir com a objectiu una consulta seriosa als poble-sequins i poble-sequines. 

I si no pot arribar la independència, al menys es pot cobejar una autonomia que comporti triar, per exemple, els nostre representants, de forma directa i personal i donar-los el mateix nivell que a qualsevol altre alcalde d'una població amb el mateix nombre d'habitants que el nostre barri, uns quaranta mil, segons dades recents, com ara Igualada, Vilafranca del Penedés o Lloret. 

O, al menys, que modifiquin el nom i característiques del districte al qual ens han adscrit, això de Sants-Montjuïc té poc a veure amb nosaltres. Bé, Montjuïc potser una mica més. Però, de fet, les barriades amb les quals el nostre barri ha tingut més relació històrica han estat Sant Antoni, pel tema del mercat, sobretot, ja que al Poble-sec no hi ha hagut mai un bon mercat propi, i una part del Raval, que també ha estat, des de sempre, el camí natural per anar a Barcelona.

Siguem realistes, demanem l'impossible!!!

dilluns, 25 de desembre de 2017

CINEMA, IMAGINACIÓ, CELEBRACIONS I HISTÒRIA ALTERNATIVA



Resultat d'imatges de somni d'un carrer comediants

El dia 19 de desembre, a la Filmoteca es van celebrar els trenta-cinc anys dels primers films de la companyia teatral Els Comediants. Malauradament, com que sempre hi ha tantes activitats per tot arreu, la celebració va coincidir amb la presentació, a Santa Madrona, del llibre de l'Abans, dedicada en aquesta ocasió a les persones del barri que han aportat fotografies a la publicació i no hi vaig poder anar.
La web de la Filmo incidia en què eren unes pel·lícules plenes de fantasia i color  realitzades en un país il·lusionat per la perspectiva d’un futur millor i en el qual van reivindicar la festa i l’alegria de viure a partir d’elements populars com els titelles o els capgrossos.
La presentació i col·loqui va ser a càrrec dels Comediants, Marduix, Joan Martí i Ferran Baile. Per motius de salut no hi va poder assistir Anton Font. Les pel·lícules eren Somni d'un carrer, Romanços de lluna plena i La casa del mim.
M'explica Ferran Baile, en un email, que la sessió va ser memorable, que més de tres-centes persones van omplir la sala gran de la Filmoteca. Gent històrica del teatre, dels titelles, del cinema, de la premsa infantil i juvenil, persones de tot el món i de totes les generacions, experts en la tasca dels Comediants però també n'hi havia que els descobrien per primera vegada i que fins i tot descobrien la Filmoteca.
Resultat d'imatges de romanços delluna plena comediants


La llarga llista, que no és exhaustiva, i que m'arriba amb el mateix email, compta amb noms com Joan Font, Paca Sola, Jaume Bernadet, Jun Hua, Quimet Pla, Jordi Bulbena, Montse Català, Carlitus...històrics Comediants, Jordi Pujol i Juana Cluselles (Marduix), Margarida Barnús (la companya d'Anton Font, el Ton no estava molt fi i no va poder venir), els pallassos Claret i Marcel Gros, els titellaires Jordi Bertran, David Laín, l'històric alcalde de Tàrrega, Eugeni Nadal que va idear i tirar endavant la Fira de Teatre al Carrer, l'històric director teatral Josep Anton Codina, l'escriptor Joaquim Carbó, l'històric co-fundador i ex-director de Cavall Fort, Albert Janer, la Victoria Vila (Drac Màgic-Cavall Fort), la Rosa María Budó (Cavall Fort), la Montserrat Cervera (Fundació Miró), l'Elisenda Figueras (Taleia Gestio Cultural), l'Agnès companya del Toni Albadalejo (3x3-Anexa), Joan Faneca i Joan Segalés (Vol ras), el coreògraf Agustí Ros, en Jaume Baucis de la Cubana, la psicòloga Montserrat Ferraro, Anahí Gallardo d'El Periódico, els cineastes Jordi Artigas, Martí Rom, Paco Marín...

L'Esteve Riambay, director de la Filmoteca, va presentar la sessió. Potser, a causa de l'èxit i de la molta gent que no hi va poder anar per motius diversos, es faci una altra sessió durant la propera primavera.

Llegir aquesta llista em porta tot un munt d'evocacions diverses, molta gent de la que es menciona, d'aquella que coneixes però no et coneixen a tu i que, d'alguna manera, han passat per la teva vida i pel teu imaginari sentimental d'una manera o d'una altra. Sessions de teatre amb l'escola (Marduix), cursets de català inoblidables (Jané), llibres de la biblioteca escolar (Carbó), sessions escolars de cinema, anades al teatre amb els meus fills quan eren petits, explicacions entusiastes sobre els primers temps de la Fira de Tàrrega que m'amollava la meva neboda, escoles d'estiu dels setanta, ballant amb l'Anton Font i un munt de mestres joves i coratjosos. Els Comediants també havien vingut en alguna ocasió a les Escoles d'Estiu de Rosa Sensat...


A la Margarida Bernús, poeta, actriu i encisadora persona la vaig conèixer personalment fa un parell d'anys, en una trobada poètica primaveral, ens havia captivat quan anava amb els Garigots i al local on ara hi ha la Biblioteca vam veure, amb la meva filla, aquells inoblidables Llibres i Trastos vells. En Jordi Artigas va venir fa poc al mateix indret, a fer-nos una xerrada sobre el cinema Nic, ja ho havia fet anys enrere, amb motiu del cent vint-i-cinquè aniversari del barri, ara som a tocar dels cent cinquanta...


Avui potser les il·lusions no són les mateixes d'abans, o sí, qui sap.


Entre les moltes coses positives dels darrers anys en vull remarcar dues, que la nova Filmoteca la tinguem a tocar del barri i que el Ferran Baile hagi endegat una iniciativa com la Bibliomusicineteca al Poble-sec. Sovint no valorem les coses més extraordinàries quan les vivim en directe, la perspectiva del temps mitifica de forma sovint atzarosa allò que hem viscut.

dimecres, 6 de desembre de 2017

JOAN BRULL I VINYOLES (1863-1912)

Resultat d'imatges de Brull i Vinyoles

Aquest passat mes de novembre vam dedicar la xerrada de CERHISEC al pintor Joan Brull i Viyoles. En més d'una ocasió he escrit sobre ell, tant en aquest blog com a La Panxa del Bou. Va ser alumne de Simo Gómez Polo, pel taller del qual va passar el bo i millor de l'ambient artístic de l'època. Gómez Polo va morir amb poc més de trenta anys. Brull va morir abans de complir els cinquanta.
Resultat d'imatges de Joan Brull
Brull té una obra diversa, encara que se'l relacioni amb el simbolisme i amb els seus encisadors caps de nena. Va rebre premis i reconeixements diversos. Va ocupar l'antic taller del pintor Gómez Polo, al carrer Tapioles, després va viure al carrer de Blai i es va fer construir una torre que encara existeix, a la part alta del Poble-sec.

Vam tenir la sort de poder comptar amb Isabel Fabregat, doctora en Història de l'Art. Fabregat ha estat la comissària de l'actual exposició sobre Pichot que es pot veure al MNAC i amb una altra historiadora de l'art, Reyes Faus, van endegar una iniciativa a traves de Verkami per tal de catalogar virtualment l'obra del pintor. Van elaborar una web molt interessant sobre el pintor i la seva obra.
Resultat d'imatges de Joan Brull
El MNAC està recuperant pintors que havien quedat una mica ocults, a causa del pes excessiu de les avantguardes i al cert menyspreu amb que els pintors avantguardistes van tractar el passat. Això ja havia passat amb l'arquitectura, els Noucentistes tenien veritable mania al Modernisme, i ara, ja veieu el turisme que aplega.
Resultat d'imatges de Joan Brull
Tenim una tendència a restar en lloc de sumar, això passa en molts camps de la cultura. Fins i tot, durant anys, hi havia poc jovent interessat en tirar endavant tesis doctorals sobre els pintors del XIX i principis del XX. Avui la cosa ha canviat una mica però em temo que tampoc no es troben els suports que caldrien i corren mals temps per a això dels calerons i la cultura.
Resultat d'imatges de Joan Brull
Ens va explicar Isabel Fabregat que al mercat hi ha pocs quadres de Brull, actualment, ja que la família no se n'ha volgut desprendre, jo tampoc ho faria si en tingués algun. Faria falta una exposició monogràfica ben muntada, de fet Fabregat i Faus ja van tenir cura d'una sobre el pintor que es va fer a Girona, el 2009. Però a Barcelona, de moment, res de res.
Resultat d'imatges de Joan Brull
Per si en voleu saber més, aquí teniu la web que he mencionat:

http://www.joanbrull.com/ca/joan-brull-i-vinyoles-i-la-seva-epoca.php#seccio


I aquí un youtube amb quadres del pintor (autora: Inés Lavandeira)


https://www.youtube.com/watch?v=hw29Gx0KvRw





dijous, 23 de novembre de 2017

ADÉU A JOSEP MARIA DOMÈNECH

Acabo de llegir que ha mort l'actor Josep Maria Domènech. Feia pocs dies que havia complert vuitanta-sis anys. En alguna ocasió havia parlat d'ell al blog. Ara ja no vivia al barri però era d'una popular família matalassera i de més jove el vèiem sovint pels nostres carrers. La gent del món del teatre i del cinema encara desvetlla tafaneria avui. Al nostre barri sempre hi ha viscut molta gent de l'ofici.

Josep Maria Domènech ha estat un gran actor que ha treballat fins fa poc temps, moltes vegades fent aquests secundaris de luxe que es mengen totes les escenes on surten. Va fer algun paper protagonista però, com sol passar amb tants grans actors i tantes grans actrius nostres, potser no va rebre el reconeixement que mereixia.

Durant els primers anys de CERHISEC vam dedicar algunes xerrades i articles als oficis tradicionals que ja es trobaven en extinció o en canvi irreversible. Josep Maria Domènech, el mateix que Josep Santiró ens van explicar diferents detalls d'aquell ofici. Precisament aquella xerrada en la qual va participar l'actor va ser pel novembre, el dia 28, que també devia caure en dimarts, de l'any 2000.

Copio algunes de les dades sobre la seva trajectòria professional que surten avui al diari La  Vaguardia:


Domènech va cursar estudis a l'Institut del Teatre de Barcelona entre el 1948 i el 1950 i va formar part del teatre anomenat independent durant els anys seixanta i setanta. Al llarg de la seva carrera teatral ha treballat amb directors com Calixto Bieito, Mario Gas, Georges Lavaudant, Ramon Simó o Oriol Broggi, entre d'altres. També va intervenir a diversos espectacles dirigits per Joan Ollé. També va treballar a ràdio, televisió i cinema, on va intervenir a films com 'Els sense nom' dirigida per Jaume Balagueró, 'El embrujo de Shanghai', de Fernando Trueba, o 'Vicky Cristina Barcelona', de Woody Allen.

La nota es breu però mirar l'espai IMDB sorprèn, pel que fa al currículum de l'actor, i això tan sols pel que fa a la feina en cinema i televisió. Al teatre, sobretot en català però també en castellà, el vam poder veure molt sovint i el vam poder escoltar per la ràdio. Pertanyia a una generació d'actors tot terreny, que van treballar molt i bé en èpoques en les quals, malgrat les circumstàncies, el teatre era molt viu i popular. Repassar el que es feia als escenaris, fins i tot a la televisió, en els anys seixanta i setanta sobta i sorprèn. Descansi en pau.